Xiulet 1, xiulet 2, xiulet 3

Els vaig gaudir en distàncies curtes per primera vegada fa prop d’any i mig. S’ho va fer venir bé per obviar les hores extres a la tele i hi vam anar junts. Ens va encantar la calidesa, la proximitat, i el vals xiulat. Ella ho intentava, però no li sortia. Érem feliços, suposo.

Poc temps més tard, hi vam repetir. Ja no érem parella, però vam decidir obrir-nos les venes i plorar totes les cançons plegats, el vals xiulat també. Seguia sense saber-ne. Després… la tristesa més absoluta.

Fa dues setmanes vam fer realitat allò de “la vençuda i la tercera”. Els nervis van desaparèixer aviat. Tot just es tractava de seguir fent allò que fèiem des que vaig decidir que ja era capaç de fer-ho. Els sopars, els trinaranjus birrejats, els matins de dissabte… veure’ls de nou no significava més que qualsevol altra activitat compartida. O si. Si significava. Significava recuperar la pau, la normalitat. El vals xiulat ja no ens va fer plorar... i no, encara no ho ha aconseguit.