L’Auca de Sant Pau

Heu vist alguna vegada aquells episodis d’ “Urgencias” o d’ “Anatomía de Grey” on jovenets sense barba pugnen per assistir en una operació a cor obert alhora que no saben com comportar-se davant un tall al braç? Ambició sense límits, competència ferotge i aprenentatge sobre la marxa. Avui he descobert que tot això és veritat, que la realitat iguala la ficció catòdica.

Ahir em vaig torçar el peu jugant a squaix. Qui diu que l’esport és bo per la salut? Eh? Eh? La qüestió és que aquest matí me n’he anat d’urgències a St. Pau (centre mèdic del que la meva família només pot parlar bé: ma mare i mon germà, sobretot l’Adri, estaran eternament agraïts als professionals d’aquest hospital, i la resta de nosaltres també), amb dos diaris sota el braç, suposant les dues o tres horetes que passarien fins que em miressin el tormell afectat. Marcats els plaços esperats, una noieta de vint-i-pocs anys m’ha fet passar a una sala, m’he assegut en una camilla i m’han fet despullar el peu dret. La noia, visiblement nerviosa (cosa que augmentava el seu atractiu, pa qué mentir), m’ha començat a preguntar per al.lèrgies i historial mèdic per l’estil, sota l’atenta mirada de dos jovenets d’edat similar. M’han bellugat el peu de tres o quatre maneres, i s’han posat a deliberar sobre la gravetat de l’assumpte. De sobte, un d’ells, un que portava una barbeta que no li feia aparentar ni un any més dels que no tenia, ha dit als altres: “¿qué pasa con la flexión dorsal?”. Se l’havien oblidada, i l’altre paio ha fet cara com de dir… “no cal, és igual”. El barbetes no ha fet cas i ha aplicat tots els seus coneixements, probablement apresos la setmana passada a classe de 1er de traumatologia.

Una estona més tard, com un parell d’hores, feta la radiografia que tots érem conscients que em farien (i que m’ha permés anar en cadira de rodes per primer cop a la vida… tota una experiència), he tornat a la saleta. El grup d’estudiants en pràctiques, becaris de la salut, havia augmentat en número… i en pressència femenina (bon nivell, per cert, a les aules de medicina). Ara ja teníem un metge, un resident que se les donava de llest davant el conjunt de criatures que miraven absortes com el doctor m’aplicava una bena compressiva explicant el procediment amb tot luxe de detalls. Ells fins i tot prenien notes mentre miraven el meu pobre peu, nu, incòmode davant tantes mirades estranyes… com si no en tingués prou amb l’equinç. Crec que en aquell quadre només sobrava jo, el pacient, el personatge menys important de l’auca.