Visca la V.O.!!!!

No, no vull lloar el cinema en versió original ni criticar el sentit del doblatge de pel.lícules (del qual sóc absolut defensor: qui vulgui que hi vagi, qui no, que es quedi a casa). Fet aquest apunt, "V.O.S. (Versió Original Subtitulada)" és una obreta de teatre sense massa pretensions que es representava, fins diumenge 12 de juny, al Teatre Lliure. I dic obreta pel tamany (no arriba a l’hora i mitja), per l’escenografia i pels actors (només quatre, extraordinaris: Vicenta Ndongo, Andrés Herrera, Elena Fortuny i Paul Berrondo). No és un "obreta" pejoratiu, he gaudit moltíssim de l’obra.

Quatre personatges, dos homes i dues dones, treintanyerus, classe mitjana. L’Ander i la Vicky són parella, el Manu i la Clara són amics, però amb una particularitat: esperen un fill. No estan enamorats, no surten junts, de tant en tant s’enrotllen i, això si, s’estimen molt, però com amics. V.O.S., amb una estructura que utilitza recursos tan cinematogràfics com el flashback (i el flashback dins el flashback), segueix les relacions (sorprenents) entre tots quatre. L’humor abunda, la reflexió (si voleu no massa profunda, tampoc no cal) també.

Em reconec identificadíssim amb molts elements que apareixen a l’obra, que busquen molt conscientment la complicitat de l’espectador, la proximitat al que molts vivim o hem viscut: la feblesa de l’amor ("hauria de passar com amb els iogurts, portar la data de caducitat ben clareta", es diu a l’obra), l’evolució dels rols en les relacions de parella, la confusió que pot provocar el sexe sense amor però amb amistat (poden dos amics enllitar-se sense més compromís? Hi ha qui ho anomena "fase 2"… I encara més: poden arribar a ser pares sense que això es tradueixi en un lligam sentimental?), els perills de la rutina, la por al compromís, la pèrdua de llibertat…

"V.O.S." és un espectacle rodonet. Llàstima que quan m’animo a fer una recomanació… l’obra ja no es representa!