L’essència sempre es manté

“Una noche en el club” (Anagrama), de Christian Gailly, segueix la peripècia d’un antic pianista, experimentat músic de jazz, alcoholic i drogaddicte, ara reconvertit en tècnic de calefaccions. Ha deixat enrera, gràcies a una dona, la seva dona, una vida de passions i borratxeres, de notes arriscades i nits de sexe fàcil, una vida que s’aproximava perillosament a la mort. Ara sobreviu, sense més: està casat i té un fill, una nòmina i tranquilitat vital; però no és feliç. Un dia, l’atzar el porta fins un club de jazz, els peus el deixen assegut davant el piano i coneix una dona, una dona que no és la seva. Tant de temps lluny de la plenitud i, en un moment, torna a tocar-la amb els dits…

Penso, llegint el llibre, en si val la pena lluitar contra el que un sent, contra el que un porta dins. D’alguna manera, com l’ADN, les nostres passions formen part indissoluble de nosaltres mateixos, no ens les podem arrencar. Podem amagar-les, tapar-les, fins i tot podem creure, estar convençuts, que ja no hi són, que les hem fet desaparèixer, que les hem vençut. Però segueixen allà i, més tard o més aviat, tornaran a treure el cap i a punxar-nos el cor. El protagonista del llibre ho viu amb conseqüències tràgiques, però el risc li val la pena. La felicitat de ser fidel a si mateix val per dos.