Moments quotidians

No sé si això de la weblog m’està afectant (encara més) les neurones. Però la veritat és que vaig pel carrer amb un paper i un bolígraf, anotant coses ben tontes, pensant que em puguin servir per fer un text (un de comprensible, amb punts i parèntesis tancats) per penjar en aquest internàutic espai. Divendres, sense anar més lluny, just abans de recordar vells i adolescents temps a l’Ovella Negra, vaig fer aquest peculiar exercici en dues ocasions.

Imagineu-vos aturat al semàfor de la Rambla amb el Zurich, punt de reunió infalible del 90 per cent de les cites barcelonines. Centenars de persones a banda i banda de la vorera mentre els cotxes creuen, tot sortint del carrer Pelai. La caloreta comença a afectar i un repassa mentalment el seu voltant. De cop i volta, la meva amiga més indie em diu: “mira, tio!”. A l’altra banda del carrer un paio li mesura el penis amb la mà al noi que hi ha al seu costat. Agafo paper i boli i prenc nota. Potser una reflexió sobre la llibertat sexual en la seva màxima expressió? Potser una anàlisi del que es pot i no es pot fer en un espai públic?

Uns minuts abans, fent de passatger de l’autobús, un senyor d’aquells senyors que parlen sols a l’autobús porta 10 minuts dient bajanades sense solta ni volta. Tindrà uns 65 anys i duu una samarreta groga i una gorra. Ningú li fa gaire cas. Ningú fins que, quan és a punt de baixar, deixa anar: “Són tres quarts de 5. Baixo aquí, que a les 5 i quart tinc classe d’anglès”. Aleshores si, aleshores un altre home, avi d’edat avançada, sense inmutar-se, diu: “No pateixi, que a Inglaterra van una hora endarrerits!”. Un moment del dia a dia que podria haver sortit de la ment dels Germans Marx. Vaig baixar de l’autobús i m’ho vaig anotar: una bona idea per escriure un pensament sobre el surrealisme (perdó, sobre l’absurd) quotidià?

Finalment aquest cap de setmana m’han ballat altres coses pel cap i no he tingut temps ni ganes de reflexions i pensaments blogeros. Ah, el cangurito que m’ha tocat és mono, gràcies cama.