Antipost

Confesso que només sé anar contracorrent. Que si tothom es posa molt en plan "Ahir pel carrer va passar un bri d'aire que em va recordar la meva infantesa a Uzbekhistan" se m'encen sense voler el mode destroyer del cervell i m'agafen ganes d'inventar-me alguna cosa que sembli molt molt íntima i que tothom s'empassi, però que en el fons sigui una mentida com una casa. Perquè, ho sento, sóc incapaç d'explicar res que m'importi, aquí, a cor obert. Us admiro, en serio. Però jo necessito ficar-li una mica de sarcasme al tema per no sentir que estic fent riure. Ei, igual algun dia ho supero. A mi és que la realitat sempre m'ha semblat més incomprensible que poètica. Cadascú té les seves especialitats...