Bus Station

És allà cada matí, assegut aparentant esperar l’autobús. Però no, no n’agafa cap. Espera, només espera. Tindrà uns 75 anys, cabell repentinat cap enrera, amarat de colònia, ulleres enormes de montura metàl.lica (i de mida incorrecte: no li arriben al final de l’orella) i bigotet d’aquells bigotets que es duien a la postguerra. Vesteix americana blau fort i camisa de ratlles, sempre la mateixa, corbata fosca i pantalons no gaire més clars. Sabates velles i una d’aquelles carteres que volen semblar d’executiu però es queden a mig camí. Tot plegat, ferum de ranci. No sé qui és però sempre hi és. Tots els matins d’estiu des de fa dos o tres anys.

De vegades penso que és un fantasma, que només existeix en la meva imaginació.