Nick i Marc

Si, si… som uns derrotistes de collons. Fotem una temporada tremenda, guanyem jugant maco (de fet, juguem maco des de fa dos anys i mig), ens plantem a la final de la Champions, sent favorits indiscutibles (som millors, indiscutiblement). I ens ve el característic “aiaiai”, la tremolor de cames, l’olor a caca… I comences a imaginar com viuríem la derrota, cas que arribés. I comences a pensar que tampoc s’acaba el món, i que hi ha moooooltes altres coses. I fins i tot dius en veu alta que, posats a perdre, que ens guanyi l’Arsenal. Pel futbol que fa, pels jugadors que té, i perquè és l’equip de Nick Hornby.

Hornby és l’autor del meu llibre de capçalera, “Alta Fidelidad”. Però també de “Fiebre en las gradas”, manual d’ús i gaudiment del forofo futbolístic comú. El llibre explicava la peripècia d’un professor d’institut marcat pel divorci dels seus pares que, indirectament, el va convertir en un supporter de l’Arsenal. El paio fa una vida ben normal, puja, baixa, riu, plora, ensenya, dina, sopa i s’enamora (d’una altra professora, ves per on). Però els diumenges es transforma, enmig de centenars de hooligans alcoholitzats i cridaners. Aquell llibre analitza a la perfecció el comportament d’un ésser humà enganxat als colors de l’escut d’un equip de futbol, les seves motivacions, les seves reaccions.

Total, que potser serà per apaivagar els nervis, però avui m’ha vingut al cap el dia que vaig veure un partit del Barça amb Nick Hornby. Per un mitòman com jo, aquell és un dels cims del meu anecdotari vital. Un dimecres de Champions, el Barça del Charly (o era del Van Gaal?) jugava amb un equip de cuyo nombre no quiero ni puedo acordarme. Faltava cosa de 20 minuts per començar el matx, jo ja lluïa el pijama (jo les faig, aquestes coses, quan arribo a casa em poso còmode) i em van trucar. La senyora esposa del meu company canguril no em donava opció: agafa un taxi i vine cap a casa. La sorpresa era la presència de l’escriptor britànic, que havia viatjat a Barcelona per presentar “Cómo ser buenos”. Per aquelles coses de la vida, i la sempre infinita generositat del saltador dels adjectius complicats, Hornby va compartir dues hores amb nosaltres. Deuria acabar fins el monyo amb les meves encertadíssimes anàlisis, en un anglès macarrònic digne de Tarzan, sobre Marc Overmars (ell el defensava, jo li deia que se l’emportessin de retorn cap a Londres) i Seaman (un porter lamentable que ell, coses dels supporters, lloava sense un punt d’objectivitat). Va ser una gran tarda. Si avui perdem, que no perdrem, estaré content pel Nick.

Per cert... quan collons editaran al nostre país tercermundista el seu nou llibre?