Jo de gran vull ser Faemino

Jo de gran vull ser Faemino. El tio s’ajunta amb el Cansado, fan les seves minigires (millor tres minigires que una gira, on vas a parar… i millor un gos gran i assassí que un d’aquells gossos petits de merrrrda), s’estan una setmaneta a la ciutat que visiten (em pregunto si a Madrid fan el mateix… si fan cinc representacions improrrogables i ja…), omplen sempre (de gent que sempre sempre sempre hi torna: jo els he vist quatre o cinc vegades), repeteixen gags i converteixen frases impossibles (“yo leo a Kierkegard”) en clàssics absoluts.

L’humor surrealista de Faemino y Cansado, la tremenda capacitat per unir “Solo en casa” i una tintoreria o per relacionar Víctor Valdés i Mao Tse-Tung, és un prodigi d’imaginació, sempre sota l’aparença (aparença molt molt aparent) d’una improvisació constant. En qualsevol cas, mentre Cansado promociona les actuacions amb entrevistes, Faemino no parla mai amb la premsa. Mentre Cansado compagina bolos teatrals amb programes televisius o radiofònics, Faemino es queda dormint, pintant o tocant-se… sol a casa, com el gilipolles del Culkin (tan gilipolles com els dos lladres i com la veïna vella… ah, no, la veïna vella és una filla de la gran puta…). Un geni. Dos genis, en realitat.