LA FAMÍLIA I UN MÉS

Em confesso rendit a les animalades de Peter Griffin i la seva desestructuradament adorable família de freaks de classe mitjana. Addicte a la cervesa (que pren amb els seus amics, tan o més peculiars que ell mateix) que serveixen a "La Almeja Borracha" i a veure la tele (al capítol d’ahir era capaç de fer creure tothom que el seu fill adolescent s’estava morint per evitar la retirada d’una sèrie), aquest fanàtic del grup Kiss està casat amb la Lois, la dona de qui es va enamorar a la seva joventut i que intenta imposar una mica de seny en tan desgavellada llar, i tenen tres fills: Meg (la gran, hippie i tot el contrari al que seria la noia més popular de la classe), Chris (un nano més aviat ruc i amb greus problemes d’acne) i Stewie (un bebè que pensa i parla com un adult… com un adult psicòpata i malparit). A més, la família es complerta amb Brian, un gos afeccionat a la lectura, l’ésser més intel.ligent de la casa.

Tots ells protagonitzen “Padre de familia”, animació gamberra i políticament molt incorrecte, a l’estil de cosinetes com “South Park” o “Los Simpson”. Creada per Seth MacFarlane, la sèrie (emesa per Canal Fox) regala moments d’un surrealisme destroyer que fa riure fins la llàgrima. Algunes mostres:

- Lloc: uns grans magatzems on mare i filla compren roba. Després d’una aposta amb el seu gos, el petit Stewie surt corrent, despullat, cridant: “Socorro, socorro, me he escapado del sótano de Kevin Spacey”. Al mateix episodi, comentaris poc edificants sobre la identitat sexual de Tom Cruise i la veritat del seu matrimoni amb Nicole Kidman.

- Moment: la Lois ha perdut la memòria i desapareix sense deixar rastre. No hi ha manera de trobar-la. Frase de Peter: “Hace años le instalé un microchip en el cerebro. Para casos como este”.

- Situació: Peter li diu a Stewie… “Esto es asqueroso!”. Resposta del nen: “esto también”… es tira un pet i l’ull se li posa vermell. “Mierda, se me ha reventado un vaso sanguíneo”.

- Deu truca a George Bush i li demana discreció en la seva relació… “cuando dices que Dios te hizo presidente…”

Son alguns moments extrets a l’atzar de la meva memòria de mosquit, prou evidents per captar el salvatge sentit de l’humor de MacFarlane (i de les seves criatures), de qui no s’escapa ni la política ni la religió (Jesucrist és un secundari habitual), ni les malalties (uns dels millors amics de Peter du cadira de rodes, convertint-se en blanc d’algunes putades que freguen el mal gust) ni les convencions socials. Paròdia brutal i tan necessària en els temps que corren…