Sentia l'altre dia per la ràdio... "Bernd Schuster es un borde, siempre está enfadado" i, de forma inconscient, em sortia una solidaritat estranya, una empatia de dubtós origen, una entente cordiale. Deu ser per l'etiqueta aquella que em va penjar un barbut company de feina: "ets un enfadon".
Ho he buscat al diccionari. "Enfadon". I no ho he trobat. Però fent recerques, coses del google, vaig anar a parar a la web d'una revista escolar de l'Alta Ribagorça; directament a un article sobre uns follets de plastilina. N'hi havia tres: Sabelotodo, Llorón i Enfadón. I els nens els definien.
Encuriosit per com un marrec podria parlar d'un enfadon, vaig anar-hi directe. Us reprodueixo la seva definició: "El duende Enfadón es grande y gruñón. Aparece cuando nos enfadamos como cuando te molestan o cuando te están chinchando. Necesita o quiere desahogarse y nos podemos hacer amigos escuchándole o dejándolo tranquilo para que se calme porque a nadie le gustaría estar siempre enfadado, claro".
Aparentment innòcua, la definició té la seva miga. L'enfadon és grunyon... però apareix quan el molesten, quan li toquen el voraviu. No és el seu estatus natural, perquè a ningú li agrada estar enfadat sempre, i si el deixes tranquil, es calma. No puc dir que no m'identifiqui: com bé diuen els peques, l'enfadon és enfadon quan té raons per ser-ho.
Potser en Schuster i jo formem part d'una comunitat que ha de buscar el seu espai i el respecte alié. Els enfadons també som persones, amb el nostre cor i els nostres sentiments. Potser som enfadons, però posats a triar... millor enfadon que sabelotodo o lloron, no?
|