La senyora Núria

La senyora Núria fa fila de tieta solterona. Baixeta, tirant a rabessuda, té un somriure de cantó i alguna cosa a la mirada que em posa nerviós. Quan vaig arribar a la que ara és casa meva me la trobava sovint obrint la porta, com qui no vol la cosa, quan arribava, o quan marxava. Típica veïna xafardera, pensava. Alguna vegada, quan l’ascensor s’espatlla, em pica a casa, preguntant-me si em funciona la tele. Gairebé sempre que la veig du un carret de la compra, ple o buit. Ara, cada nit de cada dia, passades les dotze, la sento parlar per telèfon, en un to enrabiat, furiós, que talla d’arrel amb un buenu, buenu, hasta demà. Si jo fos Álex de la Iglesia, faria la segona part de La Comunidad. Es diria Los asesinatos rituales de la señora Núria.