El retorn del canguro

Després d’uns mesos d’absència catàrtica bloguera torno amb ànims renovats, joia renovada i carnet de videoclub renovat. Ha estat un temps de pimpampum, de subebaja, de viatgets, de consolidació, de quitarme, de sorpreses, i avui (en realitat divendres passat), amb el retorn a la feina del Gregorio i els busos plens de nou, comença d’alguna manera la nova temporada 2006-2007. Si els futbolistes reconeixen el tret de sortida amb la Supercopa d’Espanya, nosaltres ho fem quan tornem a veure el Grego escombrant i maleint el seu predecessor (mai a l’alçada, com podria) al càrrec de porter de l’edifici. En qualsevol cas, vull fer-vos partíceps d’alguns dels (meus) millors moments als meus mesos de desaparició no conscient:

1) Ens llevem i ens anem a dormir a Madrid. Enmig, passem un dia a Kaiserslautern, en ple Mundial de Futbol, per gaudir de l’apassionant España-Arabia Saudí. Els millors moments, abans del partit. Inoblidable el “rubia, coqueta, enséñanos la teta”, que l’afició de la roja li dedicava a les agents de policia, tan rosses i tremendes, elles. Extraordinari el guia contractat per l’ocasió (es pot saber menys i caure tan bé?). Fabulosa l’anciana donya croqueta, aparentment aliena a la moguda mundialista. I jo, mirant-m’ho com un turista japonés. A Madrid, per cert, ens intenten captar a l’Esglèsia de la Cienciologia...



2) Una setmana a Menorca. De Sidonie (semblava que ens perseguíssim mutuament, a Binigaus, a Pregonda, al Jazzbah) a la deliciosa llagosta a l’alioli d’Es Cranc (i l’impressionant pastís de formatge), passant per les bondats del nudisme a cales tan preciosses com Es Talaier o Macarelleta.

3) Les festes d’El Tormo, amb convidats (una d’elles, la millor sorpresa de l’estiu) i habituals, amb tranquilitat i farra boja, amb vayabuses i paelles delicioses.

4) L’empapada televisiva que m’ha acollit en els moments de soledat estiuenca. “Deadwood”, “Lost” i “24” m’han fet companyia addictiva.

5) Ja conec la meva cunyada! I ja coneixen la seva cunyada! I… uf, quin estrés!

6) El moment més mític de l’estiu: un senyor puja darrera meu a l’autobús. Du una camisa verda amb un símbol que em resulta vagament familiar. El que em pensava: un ex legionari. I xalat. El conductor se’l mira, mentre l’home llença un seguit de paraules ininteligibles acompanyades de freqüents “a mi la legión”, “nosequenosequantos Franco” i “viva España”, amb salutacions marcials i cops al pit que foradarien qualsevol.

7) Ah, no m’agrada Jamaica. I me’n vaig a San Sebastian en dues setmanes.